El Rescat

Jeli,

Des del primer moment en que vaig entendre que ens havies deixat, només tenia al cap veure’m amb la teva mare. Tot i tenir por de com reaccionaria, jo només volia dir-li la felicitat que duies aquell dia i com la contagiaves. Recordo mirar-te un moment a la cadira del Jordana, estaves a la meva dreta, assegut al mig, i pensar que mai t’havia vist tant i tant feliç. Em parlaves amb veu alta amb mig cos gairebé fora de la cadira mirant cap a mi, completament exultant. Jo explicant-te la situació delicada de l’estructura de la neu, i tu dient-me que la ventada s’ho havia endut tot i que només trobaríem crosta en la Vinyeta. Vàrem preguntar als pisters i ens van confirmar que havien tirat una càrrega i que no havia caigut res, però que hi havia grau 3 de risc d’allaus. 

Llavors ens hi vam apropar per la zona dels polvorins. Vàrem mirar i efectivament no hi havia un cm de neu nova, tota la zona superior era una placa de gel i neu molt dura sense cap sobre acumulació de neu visible, tal com ens havia semblat veure quan ho vam analitzar la baixada anterior per la Marconi. Vam decidir tirar endavant anant amb la precaució de no relliscar o enganxar els esquis en alguna roca o planta. Després de superar la zona superior, vam trobar el que buscàvem, el semi-tub diagonal ja amb menys pendent ple de pols, i et vas llençar per ell marcant giros llargs tot cridant: Yuuuuuuhoooooo! al Bossman style. Al veure tant escàndol i tu ja sortint del tub, jo em vaig tirar per ell buscant els eixos superiors per tal d´espraiar la neu. I així vam repetir la jugada un cop més fins a avall de tot, fent els últims girs sota la mirada del teu gran amic Killer que acabava de fer el Escorna. A l'acabar, ens la vam xocar amb els pals cridant mentre deies: Què fina! I així vam anar cap al segón rondo. 

Vàrem entrar per la primera cunya a sota del polvorí, a l’esquerra. A l'arribar-hi vaig veure una parella entrant just davant que van desaparèixer esquiant. Llavors vas agafar el mòbil i per fer una foto pel instastory:

I així et vas tirar primer seguint les traces de la parella diagonal cap a la dreta.

Anaves primer, jo mantentint distància a de 25 a 50m aprox. Estava arribant al segón punt de reunió i tu ja havies tirat fent la diagonal esquerra superior direcció als arbres. I de repent vaig veure per sobre la meva espatlla com es trencava la placa perdent-te barranc avall. Minut 0'00''. 

La Vinyeta - Fora Pista Baqueira Beret

El sector de la placa era una cantonada superior que te una gran roca sortint que protegeix el sector del vent i que provoca una sobreacumulació de neu per contracorrent.

Jo em vaig quedar immòbil per uns segons i de forma automàtica mentre pensava com actuar vaig ficar el arva en modo recerca, per acabar dirigint-me a la zona de l’allau buscant el punt més proper al barranc per veure el fons de la vall. 

Des d'allí vaig veure el desastre amb tot el nuvol de pols pujant, vaig fer uns crits intentant comunicant-me amb gent que sentia cridar, dient que hi ha havia una persona perduda, i al cap de pocs segons vaig tirar cap avall. O baixava jo o potser ningú et buscaria. Vaig baixar intentant seguir quan fos possible la trajectòria de l’allau. Era el 1’24’’.

Cap final de la Vinyeta vaig treure el arva i vaig baixar amb aquest a la mà per per sobre la purga si per una casualitat estaves enterrat en algun punt, ja que si baixava no podia tornar enrera. També esperava que algú ja hagués començat la recerca amb els Arves al fons de la vall.  Vaig arribar  abaix quedant-me en un punt més elevat per tenir visió de tot el fons de la vall  i que tots els qui estaven allí em puguessin veure mentre analitzava i decidia com procedir per no fer passes en fals.

El temps m’apretava però l’allau cobria tot el fons de la vall i pujava fins als arbres del cantó contrari i vaig pensar que sol em costaria molt localitzar-te a temps. Afortunadament hi havia diferents grups de gent. Vaig cridar que hi havia una víctima i que que tothom comences a utilitzar els Arves ja que em semblava que encara no ho estaven fent, però no n'estic segur. Havia de tenir esperança en què algú m’ajudés o que veiés algun rastre teu.

Llavors, vaig trucar al telèfon d’emergències de Baqueira. Era el minut 5’55’’. Trenta segons més tard, 6’25’’, encara amb el telèfon a la mà parlant amb la operadora, vaig iniciar la recerca amb el arva esquiant en amplis girs  agafant tot l’ample del dipòsit de neu cap al fons de la vall.

De sobte un grup va cridar dient haver-te localitzat, era el minut 8’10’’. Vaig ficar rectes els esquís i vaig creuar l’allau cap a la base dels arbres de la muntanya de davant. El cert és que no sabia del cert que no hi hagués més gent enterrada.  Quan vaig arribar estaven sondejant  i quan em vaig desfer dels esquís i motxilla ja estaven cavant. Era un grup de 5 persones que en pocs segons se n’hi van afegir 5 més. Vaig preguntar i ningú  tenia cap experiència o coneixement en rescat tot i tenir alguns d’ells els equips necessaris. Jo vaig fer el ACNA-STA1 fa 3 anys, així que em vaig ficar al capdavant i vaig organitzar el grup en un tren de 2+2+2 amb rotacions amb la cua cap a la zona de més desnivell tot i ser aquest molt lleuger. Tot i que en un inici vaig dir un 1+2+2, vaig acabar ficant 2 persones davant cavant i la reta netejant, perquè estàvem en pla i el forat havia de ser suficientment gran per tal de treballar-hi de peu a 2 m de produnditat. El cert és que en un inici el ritme era molt bo. En un moment donat, em vaig girar i no vaig veure  més la sonda clavada i vaig ordenar de sondejar un altre cop sense deixar de cavar. Era el minut 11’50’’ i cada cop estavem envoltats de més gent.

El nou sondeig va ser un desastre, amb falsos positius continus, i al final jo mateix em vaig ficar a sondejar donat que era l’únic amb experiència i per tant sensibilitat amb la sonda. El sondeig va resultar infructuós també i va ralentí el ritme de les pales, però no el va frenar. Vaig entrar en dubtes de si estàvem en el lloc correcte donat que jo a l'arribar no vaig mirar ni l'arva ni tocar la sonda que hi havia clavada, ja estaven cavant i t’havia donat per correctament localitzat. 

Així que en el minut 14’40’’ vaig tornar a agafar l’arva i vaig intentar micro-localitazar-te per tal de verificar que hi eres i encertar en el sondatge. Va ser un desastre, hi havia massa gent, molts acabats de arribar per ajudar d’una forma o un altra, tenien els arves en modo emissió i per tant el meu arva m’indicava en la seva direcció. Vaig cridar d’apagar els arvas. Massa gent, uns cridant i uns altres no escoltant pero tots amb tota la millor voluntat d’ajudar. Al final vàrem continuar amb la microlocalització mentre el grup seguia cavant i cavant. No sabent del cert que estàvem treient neu en el punt precís tenia dos opcions, seguir cavant a les fosques o bé parar-ho tot i ficar tothom sondejar perdent un temps valuossíssim. Cap opció em semblava bona. Hi havia gent per tot arreu. L’únic que sabia del cert és que ens quedàvem sense temps i em semblava que havia perdut el control de la situació.

En aquell moment van arribar els pisters . Era el minut 17’00''. Els hi vaig dir que agafessin control. Ells es van ficar al capdavant intentant reorganitzant la gent. Tot just en aquell moment et vam trobar i destapar les vies respiratories, era el 17’49’’. Estàvem en el lloc correcte. Però ja no respiraves. Avui fa 7 dies. 

Durant aquests dies m’he estat fent moltes preguntes començant per si ho hagués pogut evitar, i el cert és que no tinc resposta ni la tindré. Del que si tinc resposta, és del temps que vàrem tardar a trobar-lo i destapar-li les vies respiratories, 17’50’’. A partir d’aquí és quan m’he preguntat si ho hagués pogut fer en 16? i en 15? i en 14? Un o dos minuts sempre es poden rascar prenent decisions més ràpides. Per reduir tres o quatre minuts, has d’haver-les pres totes molt i molt ràpid i a més a més no haver-te equivocat en cap. Des de fora hi han moltes decisions que semblen obvies de fer perqué s’analitza desde una posició objectiva i estable, però quan t’hi trobes, hi ha moltíssimes variables i microvaribles que s’afegeixen a la equació i que relantexien el procés de decisió, algunes tan simples com escoltar a la gent que et crida o parla, sobretot si hi ha grups separats a distancia cridant al mateix temps com era el cas, es perd molts de segons intentant desxifrar el que estan dient o només intentar saber si han entés el que has cridat tu. La informació es vital però el temps apreta. 

A més, hi ha decisions que són crítiques i que no només has de prendre en funció de la probabilitat d'èxit  de cada alternativa, sinó del temps que hi invertiràs i del seu cost d'oportunitat. Com a exemple, els meus últims metres en la Vinyeta. Vaig decidir invertir temps en baixar amb l'arva a la mà, no sigui que s'hagues quedat enterrat en algun forat o protuberància coberta per l'allau.  La probabilitat de que estigues allí era baixa, però vaig pensar que seria ràpid i el cost d'oportunitat si realment estigués allí sota la neu era molt alt. Ara se que hi vaig invertir-hi  sobre els 15'' segons agafant l'Arva i un 1' minut més baixant amb l'arva a la mà. Temps valuosíssim.

Temps...temps...temps....podem fer combinacions de decisions i accións  diferents per reduir el temps fins tornar-nos boixos, i tot quedarà en probabilitat. Jo n’he fet 999 i he decidit parar . 

El que tampoc sabré mai, és, si amb aquests minuts rascats el resultat hagués estat un altre, vull pensar que no, però el cert és que no ho puc afirmar i com a ser humà i sobretot com a bon amic, el dubte sempre m’acompanyarà, sempre.

En qualsevol cas ara és hora d’analitzar-ho desde una prespectiva més amplia perquè tothom n'aprengui alguna lliçó, jo el primer, es millorin protocols  i serveixi a d'altres en futurs rescats. 

Timings:

 0’’ -Allau

30’’- Desplaçament a la zona de l’allau 

1’ 20’’ - Comunicació a crits amb esquiadors propers. 

1’24’’ - Inici descens per zona allau 

3’10’’ - Arva en ma baixant zona final de la purga

4’40’’ - Crits per activació arves a tothom que hi havia abaix de la vinyeta 

5’55’’ - Trucada SOS Baqueira. Dono informació de localització i num.víctimes  i em deixen en espera.

6’25’’ - Inici búsqueda amb Arva base Vinyeta amb telèfon a la mà, encara en espera.

8’10’’ - Localització objectiu - Grup de 5 persones. Penjo trucada amb SOS Baqueira. 

9’10’’ - Inici excavació - Grup de 10 persones. 

11’50’’ - Pèrdua marca de sonda i inici resondeig - Grup de 14 persones 

17’ 00’’ - Pisters arriben i agafen control - Grup de 20 persones

17’ 49’’ - Trobem el nostre amic i li destapem les vies respiratories. 

Punts importants que hem d’aprendre:

1) No transitar pels itineraris sense el material de seguretat necessari. Donada la dimensió d’aquesta allau, va tapar tot el fons de la vall, va ser una sort que no agafés a ningú més. I la majoria de la gent que estava creuant des de l'Escorna no duia Arvas. Hagués pugut ser un desastre enterrant a un grup sencer d'esquiadors. De fet, transitar per l'itinerari de l'escorna del cantó de la Vinyeta tenia el mateix grau de perillositat que baixar per la Vinyeta.

2) En cas de veure una allau en zona transitada o bé s’emporta algú del grup, trucar immediatament al número de SOS BAQUEIRA: 973 639 050. Aquesta hauria d'haver estat la meva primera acció automaticament després de l'allau. A més, a mi em va estranyar que en trucar jo 5 minuts més tard encara ningú hagués trucat. Jo ja el tenia ja guardat a la meva agenda del telèfon, ara me l'he ficat a Favoritos. Son 10 segons guanyats. El meu consell si ets company de la víctima i estàs sol: trucar, donar la informació necessaria i penjar automaticament, son uns 30" segons de trucada màxim. A mi em van tenir en espera massa estona, dos minuts més, només dient-me: "No me cuelgues"..."Te paso al jefe de pistas"...."No me cuelgues". Em van ficar música i al final em va saltar un contestador sense preguntar-me res més. Afortunadament no em vaig quedar esperant sense fer res i estava fent recerca amb Arva tota aquesta estona.

3) L’operació de rescat s’ha d’iniciar, Sí o Sí, amb els companys de l’accidentat sense esperar a l'equip de rescat de pisters. La seva presència és vital per reanimar la víctima o per accelerar el final del rescat, però difícilment podran arribar-hi a temps si els companys de la víctima no han iniciat el rescat.

4) El curs ACNA-STA1 de RESCAT en ALLAUS és absolutament necessari. Saber com procedir en un rescat és un acte de responsabilitat tant cap als teus companys com cap a la resta d’esquiadors. A més de fer el curs, s’ha de practicar el rescat amb regularitat per tal d’automatitzar decisions i treure-les de l’equació en una situació d’estrès. El mateix rescat amb un grup de 2 o 3 persones que tinguessin coneixements bàsics haguèssim pogut reduir el temps d’extracció. A més de fer el curs, s’ha de practicar i coneixer el comportament del teu arva cercant al company. En proximitat les curves de senyal distorsionen la posició i cada model d’arva les emet diferent.

5) El lideratge en un rescat és clau. Jo mateix em vaig ficar al capdavant. Però el cert es que vaig perdre el focus en la direcció al veure que no podia delegar el re-sondeig per falta d’experiència de la resta de l’equip, segons ells mateixos m'havien dit. De ben segur que aquest fet va fer més lent el ritme de paleig. Tot i que hi van haver rotacions fins al final, aquest s'autogestionava. Et costa millorar una cosa que mig funciona en una situació d'estrés i falta de temps si n'hi han d'altres que no funcionen gens. Jo vaig pensar mil cops donar més instruccions per al paleig, però tenia la primer la emergencia de trobar-lo amb la sonda. A més la gent no està per escoltar i aprendre en aquest escenari, o estàs a sobre de forma constant o acabarant fent el que ja sabien fer. També afectava que cada cop s’afegís més i més gent al grup, fins a 20 persones vàrem arriba a ser. Crides a un i et respon unaltre, dius “el de rojo”, i es giren 3 tios, dones una ordre i de repent, el nou que ha arribat fa el contrari. El millor hagués estat que algú mantingués la gent a distància, però la zona era plana i transitada, i la gent venia de tots els punts cardinals, era complicat. No pretenc retreure res a ningú, al contrari, tothom hi va ficar la voluntad i la suó, si jo hagués estat tot sol no l’hagues pogut treure en 17 minuts. Moltíssimes gràcies a tots.

6) El Jeli portava una motxilla AIRBAG i no la va activar, crec que no hi debia ni pensar que la duia.
Tots els que dueu airbag heu de practicar molt l’activació fins que els músculs ho memoritzin i ho feu sense pensar. En una situació d’estrès no tens temps a pensar. Practiqueu i practiqueu simulacions d’allau baixant per la pista. Jo el que he fet algun cop és ficar-me vàries alarmes al telèfon per tirar  automàticament l’airbag quan sonin, sigui on sigui. ( Correcció: No portava motxilla airbag, duia motxilla amb el sistema Avalung. En qualsevol cas és el mateix, no el va utlilitzar i en els dos casos es necessita memòria muscular per fer-ho.)

7) Temps, temps, temps.  He descrit en detall el timing de cada acció, per entendre que hi ha un munt de petites accions que s’han d’anar realitzant que roben 20 segons aquí, 40 segons allí, i  que al final impacten de forma important en el total de temps de rescat. Per exemple, jo vaig buscar l’arva dos cops. Es una tonteria però representen 30 segons del temps total. La probabilitat d'ofegament, tant per falta d'oxigen com per excés de CO2,  és exponencial i sobre el minut 15' es considera el punt d'inflexió, tot i que cada cas serà diferent segons les circumstàncies. En el nostre, el sentit comú em diu que va ser força menor, però mai ho sabré del cert. 

8)  Repassar amb el teu company  el protocol de com actuar en cas d'allau. No doneu res per sabut, res. I no doneu per fet que els arves, tant el teu com el dels teus companys estan encesos. I que tenen bateria suficient. Jo no vaig mai amb l'arva per sota del 80% de bateria perqué quan estàs en modo recerca gasten moltíssim. El cert, és que el dia de l'accident no ho vàrem comprobar, ho vaig donar per fet que el tenia encés perqué aquell dia en Jeli estava utilitzant la motxilla airbag. Però alhora de cercarlo, vaig tenir els meus dubtes que així fos, i son petits dubtes que et prenen segons i sobretot confiança en les decisions. En el meu cas, no vaig deixar que m'afectés en cap decisió, però el dubte va passar pel meu cap i em va robar segons.

He de dir que ha estat una setmana difícil, però que s’ha fet més lleugera gràcies a totes les mostres de suport que he rebut tant d’amics, família, com gent fins ara desconeguda però grans amics seus,  com també de la seva fantàstica família. Moltíssimes gràcies a tots de tot cor. 

Finalment agrair a tots els que van ajudar en el rescat, tant als pisters com als bombers que van intentar la reanimació, però sobretot als esquiadors anònims que el van localitzar i tots els que vàreu dejar-vos l'ànima palejant neu sense parar. 

Forta abraçada a tots...i sobretot a tu Jeli, això va per tu!


                                                                                 Video: Jeli, Forever ride.

Jeli Bossman @ Little Alaska, Abril 2018