El Rescat







Jeli,

Des del primer moment en que vaig entendre que ens havies deixat, només tenia al cap veure’m amb la teva mare. Tot i tenir por de com reaccionaria, jo només volia dir-li la felicitat que duies aquell dia i com la contagiaves. Recordo mirar-te un moment a la cadira del Jordana, estaves a la meva dreta, assegut al mig, i pensar que mai t’havia vist tant i tant feliç. Em parlaves amb veu alta amb mig cos gairebé fora de la cadira mirant cap a mi, completament exultant. Jo explicant-te la situació delicada de l’estructura de la neu, i tu dient-me que la ventada s’ho havia endut tot i que només trobaríem crosta en la Vinyeta. Vàrem preguntar als pisters i ens van confirmar que havien tirat una càrrega i que no havia caigut res, però que hi havia grau 3 de risc d’allaus. 

Llavors ens hi vam apropar per la zona dels polvorins. Vàrem mirar i efectivament no hi havia un cm de neu nova, tota la zona superior era una placa de gel i neu molt dura sense cap sobre acumulació de neu visible, tal com ens havia semblat veure quan ho vam analitzar la baixada anterior per la Marconi. Vam decidir tirar endavant anant amb la precaució de no relliscar o enganxar els esquis en alguna roca o planta. Després de superar la zona superior, vam trobar el que buscàvem, el semi-tub diagonal ja amb menys pendent ple de pols, i et vas llençar per ell marcant giros llargs tot cridant: Yuuuuuuhoooooo! al Bossman style. Al veure tant escàndol i tu ja sortint del tub, jo em vaig tirar per ell buscant els eixos superiors per tal d´espraiar la neu. I així vam repetir la jugada un cop més fins a avall de tot, fent els últims girs sota la mirada del teu gran amic Killer que acabava de fer el Escorna. A l'acabar, ens la vam xocar amb els pals cridant mentre deies: Què fina! I així vam anar cap al segón rondo. 

Vàrem entrar per la primera cunya a sota del polvorí, a l’esquerra. A l'arribar-hi vaig veure una parella entrant just davant que van desaparèixer esquiant. Llavors vas agafar el mòbil i per fer una foto pel instastory:

I així et vas tirar primer seguint les traces de la parella diagonal cap a la dreta.
Anaves primer, jo mantentint distància a de 25 a 50m aprox. Estava arribant al segón punt de reunió i tu ja havies tirat fent la diagonal esquerra superior direcció als arbres. I de repent vaig veure per sobre la meva espatlla com es trencava la placa perdent-te barranc avall. Minut 0'00''. 

La Vinyeta - Fora Pista Baqueira Beret

El sector de la placa era una cantonada superior que te una gran roca sortint que protegeix el sector del vent i que provoca una sobreacumulació de neu per contracorrent.

Jo em vaig quedar immòbil per uns segons i de forma automàtica mentre pensava com actuar vaig ficar el arva en modo recerca, per acabar dirigint-me a la zona de l’allau buscant el punt més proper al barranc per veure el fons de la vall. 

Des d'allí vaig veure el desastre amb tot el nuvol de pols pujant, vaig fer uns crits intentant comunicant-me amb gent que sentia cridar, dient que hi ha havia una persona perduda, i al cap de pocs segons vaig tirar cap avall. O baixava jo o potser ningú et buscaria. Vaig baixar intentant seguir quan fos possible la trajectòria de l’allau. Era el 1’24’’.

Cap final de la Vinyeta vaig treure el arva i vaig baixar amb aquest a la mà per per sobre la purga si per una casualitat estaves enterrat en algun punt, ja que si baixava no podia tornar enrera. També esperava que algú ja hagués començat la recerca amb els Arves al fons de la vall.  Vaig arribar  abaix quedant-me en un punt més elevat per tenir visió de tot el fons de la vall  i que tots els qui estaven allí em puguessin veure mentre analitzava i decidia com procedir per no fer passes en fals.

El temps m’apretava però l’allau cobria tot el fons de la vall i pujava fins als arbres del cantó contrari i vaig pensar que sol em costaria molt localitzar-te a temps. Afortunadament hi havia diferents grups de gent. Vaig cridar que hi havia una víctima i que que tothom comences a utilitzar els Arves ja que em semblava que encara no ho estaven fent, però no n'estic segur. Havia de tenir esperança en què algú m’ajudés o que veiés algun rastre teu.

Llavors, vaig trucar al telèfon d’emergències de Baqueira. Era el minut 5’55’’. Trenta segons més tard, 6’25’’, encara amb el telèfon a la mà parlant amb la operadora, vaig iniciar la recerca amb el arva esquiant en amplis girs  agafant tot l’ample del dipòsit de neu cap al fons de la vall.

De sobte un grup va cridar dient haver-te localitzat, era el minut 8’10’’. Vaig ficar rectes els esquís i vaig creuar l’allau cap a la base dels arbres de la muntanya de davant. El cert és que no sabia del cert que no hi hagués més gent enterrada.  Quan vaig arribar estaven sondejant  i quan em vaig desfer dels esquís i motxilla ja estaven cavant. Era un grup de 5 persones que en pocs segons se n’hi van afegir 5 més. Vaig preguntar i ningú  tenia cap experiència o coneixement en rescat tot i tenir alguns d’ells els equips necessaris. Jo vaig fer el ACNA-STA1 fa 3 anys, així que em vaig ficar al capdavant i vaig organitzar el grup en un tren de 2+2+2 amb rotacions amb la cua cap a la zona de més desnivell tot i ser aquest molt lleuger. Tot i que en un inici vaig dir un 1+2+2, vaig acabar ficant 2 persones davant cavant i la reta netejant, perquè estàvem en pla i el forat havia de ser suficientment gran per tal de treballar-hi de peu a 2 m de produnditat. El cert és que en un inici el ritme era molt bo. En un moment donat, em vaig girar i no vaig veure  més la sonda clavada i vaig ordenar de sondejar un altre cop sense deixar de cavar. Era el minut 11’50’’ i cada cop estavem envoltats de més gent.

El nou sondeig va ser un desastre, amb falsos positius continus, i al final jo mateix em vaig ficar a sondejar donat que era l’únic amb experiència i per tant sensibilitat amb la sonda. El sondeig va resultar infructuós també i va ralentí el ritme de les pales, però no el va frenar. Vaig entrar en dubtes de si estàvem en el lloc correcte donat que jo a l'arribar no vaig mirar ni l'arva ni tocar la sonda que hi havia clavada, ja estaven cavant i t’havia donat per correctament localitzat. 
Així que en el minut 14’40’’ vaig tornar a agafar l’arva i vaig intentar micro-localitazar-te per tal de verificar que hi eres i encertar en el sondatge. Va ser un desastre, hi havia massa gent, molts acabats de arribar per ajudar d’una forma o un altra, tenien els arves en modo emissió i per tant el meu arva m’indicava en la seva direcció. Vaig cridar d’apagar els arvas. Massa gent, uns cridant i uns altres no escoltant pero tots amb tota la millor voluntat d’ajudar. Al final vàrem continuar amb la microlocalització mentre el grup seguia cavant i cavant. No sabent del cert que estàvem treient neu en el punt precís tenia dos opcions, seguir cavant a les fosques o bé parar-ho tot i ficar tothom sondejar perdent un temps valuossíssim. Cap opció em semblava bona. Hi havia gent per tot arreu. L’únic que sabia del cert és que ens quedàvem sense temps i em semblava que havia perdut el control de la situació.

En aquell moment van arribar els pisters . Era el minut 17’00''. Els hi vaig dir que agafessin control. Ells es van ficar al capdavant intentant reorganitzant la gent. Tot just en aquell moment et vam trobar i destapar les vies respiratories, era el 17’49’’. Estàvem en el lloc correcte. Però ja no respiraves. Avui fa 7 dies. 

Durant aquests dies m’he estat fent moltes preguntes començant per si ho hagués pogut evitar, i el cert és que no tinc resposta ni la tindré. Del que si tinc resposta, és del temps que vàrem tardar a trobar-lo i destapar-li les vies respiratories, 17’50’’. A partir d’aquí és quan m’he preguntat si ho hagués pogut fer en 16? i en 15? i en 14? Un o dos minuts sempre es poden rascar prenent decisions més ràpides. Per reduir tres o quatre minuts, has d’haver-les pres totes molt i molt ràpid i a més a més no haver-te equivocat en cap. Des de fora hi han moltes decisions que semblen obvies de fer perqué s’analitza desde una posició objectiva i estable, però quan t’hi trobes, hi ha moltíssimes variables i microvaribles que s’afegeixen a la equació i que relantexien el procés de decisió, algunes tan simples com escoltar a la gent que et crida o parla, sobretot si hi ha grups separats a distancia cridant al mateix temps com era el cas, es perd molts de segons intentant desxifrar el que estan dient o només intentar saber si han entés el que has cridat tu. La informació es vital però el temps apreta. 

A més, hi ha decisions que són crítiques i que no només has de prendre en funció de la probabilitat d'èxit  de cada alternativa, sinó del temps que hi invertiràs i del seu cost d'oportunitat. Com a exemple, els meus últims metres en la Vinyeta. Vaig decidir invertir temps en baixar amb l'arva a la mà, no sigui que s'hagues quedat enterrat en algun forat o protuberància coberta per l'allau.  La probabilitat de que estigues allí era baixa, però vaig pensar que seria ràpid i el cost d'oportunitat si realment estigués allí sota la neu era molt alt. Ara se que hi vaig invertir-hi  sobre els 15'' segons agafant l'Arva i un 1' minut més baixant amb l'arva a la mà. Temps valuosíssim.

Temps...temps...temps....podem fer combinacions de decisions i accións  diferents per reduir el temps fins tornar-nos boixos, i tot quedarà en probabilitat. Jo n’he fet 999 i he decidit parar . 

El que tampoc sabré mai, és, si amb aquests minuts rascats el resultat hagués estat un altre, vull pensar que no, però el cert és que no ho puc afirmar i com a ser humà i sobretot com a bon amic, el dubte sempre m’acompanyarà, sempre.

En qualsevol cas ara és hora d’analitzar-ho desde una prespectiva més amplia perquè tothom n'aprengui alguna lliçó, jo el primer, es millorin protocols  i serveixi a d'altres en futurs rescats. 


Timings:


 0’’ -Allau

30’’- Desplaçament a la zona de l’allau 

1’ 20’’ - Comunicació a crits amb esquiadors propers. 

1’24’’ - Inici descens per zona allau 

3’10’’ - Arva en ma baixant zona final de la purga

4’40’’ - Crits per activació arves a tothom que hi havia abaix de la vinyeta 

5’55’’ - Trucada SOS Baqueira. Dono informació de localització i num.víctimes  i em deixen en espera.

6’25’’ - Inici búsqueda amb Arva base Vinyeta amb telèfon a la mà, encara en espera.

8’10’’ - Localització objectiu - Grup de 5 persones. Penjo trucada amb SOS Baqueira. 

9’10’’ - Inici excavació - Grup de 10 persones. 

11’50’’ - Pèrdua marca de sonda i inici resondeig - Grup de 14 persones 

17’ 00’’ - Pisters arriben i agafen control - Grup de 20 persones

17’ 49’’ - Trobem el nostre amic i li destapem les vies respiratories. 


Punts importants que hem d’aprendre:

1) No transitar pels itineraris sense el material de seguretat necessari. Donada la dimensió d’aquesta allau, va tapar tot el fons de la vall, va ser una sort que no agafés a ningú més. I la majoria de la gent que estava creuant des de l'Escorna no duia Arvas. Hagués pugut ser un desastre enterrant a un grup sencer d'esquiadors. De fet, transitar per l'itinerari de l'escorna del cantó de la Vinyeta tenia el mateix grau de perillositat que baixar per la Vinyeta.

2) En cas de veure una allau en zona transitada o bé s’emporta algú del grup, trucar immediatament al número de SOS BAQUEIRA: 973 639 050. Aquesta hauria d'haver estat la meva primera acció automaticament després de l'allau. A més, a mi em va estranyar que en trucar jo 5 minuts més tard encara ningú hagués trucat. Jo ja el tenia ja guardat a la meva agenda del telèfon, ara me l'he ficat a Favoritos. Son 10 segons guanyats. El meu consell si ets company de la víctima i estàs sol: trucar, donar la informació necessaria i penjar automaticament, son uns 30" segons de trucada màxim. A mi em van tenir en espera massa estona, dos minuts més, només dient-me: "No me cuelgues"..."Te paso al jefe de pistas"...."No me cuelgues". Em van ficar música i al final em va saltar un contestador sense preguntar-me res més. Afortunadament no em vaig quedar esperant sense fer res i estava fent recerca amb Arva tota aquesta estona.

3) L’operació de rescat s’ha d’iniciar, Sí o Sí, amb els companys de l’accidentat sense esperar a l'equip de rescat de pisters. La seva presència és vital per reanimar la víctima o per accelerar el final del rescat, però difícilment podran arribar-hi a temps si els companys de la víctima no han iniciat el rescat.

4) El curs ACNA-STA1 de RESCAT en ALLAUS és absolutament necessari. Saber com procedir en un rescat és un acte de responsabilitat tant cap als teus companys com cap a la resta d’esquiadors. A més de fer el curs, s’ha de practicar el rescat amb regularitat per tal d’automatitzar decisions i treure-les de l’equació en una situació d’estrès. El mateix rescat amb un grup de 2 o 3 persones que tinguessin coneixements bàsics haguèssim pogut reduir el temps d’extracció. A més de fer el curs, s’ha de practicar i coneixer el comportament del teu arva cercant al company. En proximitat les curves de senyal distorsionen la posició i cada model d’arva les emet diferent.

5) El lideratge en un rescat és clau. Jo mateix em vaig ficar al capdavant. Però el cert es que vaig perdre el focus en la direcció al veure que no podia delegar el re-sondeig per falta d’experiència de la resta de l’equip, segons ells mateixos m'havien dit. De ben segur que aquest fet va fer més lent el ritme de paleig. Tot i que hi van haver rotacions fins al final, aquest s'autogestionava. Et costa millorar una cosa que mig funciona en una situació d'estrés i falta de temps si n'hi han d'altres que no funcionen gens. Jo vaig pensar mil cops donar més instruccions per al paleig, però tenia la primer la emergencia de trobar-lo amb la sonda. A més la gent no està per escoltar i aprendre en aquest escenari, o estàs a sobre de forma constant o acabarant fent el que ja sabien fer. També afectava que cada cop s’afegís més i més gent al grup, fins a 20 persones vàrem arriba a ser. Crides a un i et respon unaltre, dius “el de rojo”, i es giren 3 tios, dones una ordre i de repent, el nou que ha arribat fa el contrari. El millor hagués estat que algú mantingués la gent a distància, però la zona era plana i transitada, i la gent venia de tots els punts cardinals, era complicat. No pretenc retreure res a ningú, al contrari, tothom hi va ficar la voluntad i la suó, si jo hagués estat tot sol no l’hagues pogut treure en 17 minuts. Moltíssimes gràcies a tots.

6) El Jeli portava una motxilla AIRBAG i no la va activar, crec que no hi debia ni pensar que la duia.
Tots els que dueu airbag heu de practicar molt l’activació fins que els músculs ho memoritzin i ho feu sense pensar. En una situació d’estrès no tens temps a pensar. Practiqueu i practiqueu simulacions d’allau baixant per la pista. Jo el que he fet algun cop és ficar-me vàries alarmes al telèfon per tirar  automàticament l’airbag quan sonin, sigui on sigui. ( Correcció: No portava motxilla airbag, duia motxilla amb el sistema Avalung. En qualsevol cas és el mateix, no el va utlilitzar i en els dos casos es necessita memòria muscular per fer-ho.)

7) Temps, temps, temps.  He descrit en detall el timing de cada acció, per entendre que hi ha un munt de petites accions que s’han d’anar realitzant que roben 20 segons aquí, 40 segons allí, i  que al final impacten de forma important en el total de temps de rescat. Per exemple, jo vaig buscar l’arva dos cops. Es una tonteria però representen 30 segons del temps total. La probabilitat d'ofegament, tant per falta d'oxigen com per excés de CO2,  és exponencial i sobre el minut 15' es considera el punt d'inflexió, tot i que cada cas serà diferent segons les circumstàncies. En el nostre, el sentit comú em diu que va ser força menor, però mai ho sabré del cert. 

8)  Repassar amb el teu company  el protocol de com actuar en cas d'allau. No doneu res per sabut, res. I no doneu per fet que els arves, tant el teu com el dels teus companys estan encesos. I que tenen bateria suficient. Jo no vaig mai amb l'arva per sota del 80% de bateria perqué quan estàs en modo recerca gasten moltíssim. El cert, és que el dia de l'accident no ho vàrem comprobar, ho vaig donar per fet que el tenia encés perqué aquell dia en Jeli estava utilitzant la motxilla airbag. Però alhora de cercarlo, vaig tenir els meus dubtes que així fos, i son petits dubtes que et prenen segons i sobretot confiança en les decisions. En el meu cas, no vaig deixar que m'afectés en cap decisió, però el dubte va passar pel meu cap i em va robar segons.


He de dir que ha estat una setmana difícil, però que s’ha fet més lleugera gràcies a totes les mostres de suport que he rebut tant d’amics, família, com gent fins ara desconeguda però grans amics seus,  com també de la seva fantàstica família. Moltíssimes gràcies a tots de tot cor. 

Finalment agrair a tots els que van ajudar en el rescat, tant als pisters com als bombers que van intentar la reanimació, però sobretot als esquiadors anònims que el van localitzar i tots els que vàreu dejar-vos l'ànima palejant neu sense parar. 

Forta abraçada a tots...i sobretot a tu Jeli, això va per tu!


                                                                                 Video: Jeli, Forever ride.





Jeli Bossman @ Little Alaska, Abril 2018






Comentarios

  1. Mil gràcies per les teves reflexions; de ben segur salvaran a d'altres.

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies per compartir amb tots els detalls el que va passar. Espectacular detall cronològic dels fets, així com una descripció crítica i constructiva del que va passar amb moltíssima claretat i trasparència, molt necessaria per aprendre totes i tots els que tant ens agrada gaudir de la neu i la muntanya. Molts ànims i molta força.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies a tu Cesc. Ens queda molt per aprendre.

      Eliminar
  3. Ufff... em sap greu tot plegat.
    Com a soci de l'ACNA, voldria aprofitar per recomanar i facilitar els enllaços dels cursos de l'ACNA que tu també has anomenat: STA-1 (Seguretat en Terreny d'Allaus) per qui no sàpiga que són, com es fan, on es fan i qui els fa:
    https://www.acna.cat/formacio/seguretat-en-terreny-allaus-sta-nivell-1/
    Calendari: https://www.acna.cat/calendari-cursos/
    Una forta abraçada!!
    Ernest

    ResponderEliminar
  4. Molt valent i molt constructiu tot el que expliques.
    Ànims i força.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. No podria estar mes d’acord. A mes, com gran amic d’en Jeli, de la família i company de professió... Ho necessitava. Moltes gràcies XR. Descansa en pau Jeli 💔

      Eliminar
  5. Hola. Disculpa que comente en castellano sobre un post en catalán, ya que aunque lo entiendo no lo hablo.

    Yo fui una de las 3 primeras personas que llegamos a la zona donde estaba Jeli y efectivamente, aunque habré hecho unas 10 prácticas de rescate en aludes me di cuenta de que se te nubla todo cuando la situación es real. Me he hecho las mismas preguntas que tú toda esta semana, eso sí, al menos por mi parte te diré que tu liderazgo sí facilitó que esos 17min no fueran 20.

    Cómo bien dices, todos hemos de concienciarnos y entrenar lo más posible para estas situaciones para poder arañar esos minutos vitales. Cómo amigo suyo que eras, sólo me queda mandarte ánimo y asegurarte que lo hiciste lo mejor posible.

    Ánimo, y un abrazo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Nada a disculpar, al contrario. Y sobretodo muchísimas gracias por la acción de tu grupo y la tuya en particular ese día. Te agradecería que me contactases por email: xavisonfire@gmail.com

      Fuerte abrazo.

      *En castellano en breve.

      Eliminar
  6. Gran explicación, es muy constructiva y más importante de lo que parece. Muchas gracias, nos vemos en el powder. Freeride Never dies.

    ResponderEliminar
  7. Muchísimas gracias!!!
    Le tengo un respeto muy grande a la montaña pero me has hecho ver la cruda realidad de un alud. No por la gravedad de los resultados sino por las dificultades técnicas que entraña un rescate.
    No es lo mismo que te lo cuenten los formadores con cifras y porcentajes que conocer los detalles minuciosamente de un rescate real de alguien que además conocia aunque sólo me hubiese cruzado unas palabras con él.
    Estoy seguro de que este relato va a ayudar a mucha gente (a mí el primero) a comprender lo inconscientes que somos al no formarnos suficientemente.
    Te doy la enhorabuena por tener el valor de en estos momentos tan duros escribir este relato.
    Me ofrezco para escribirlo en castellano.
    Mucho ánimo!!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Esperemos que así sea y ayude en futuros rescates, desafortunadamente me he visto en la obligación de escribirlo. Jeli era un grande :) . Muchas gracias por ofrecerte colaborando. Te he escrito un email. Un abrazo.

      Eliminar
  8. El 12 Febrero de 2017 en Formigal hubo un alud que entró en una pista y sepultó a un niño. Por suerte salió ileso y en pocos minutos. Junto con mi hermano, fuimos los primeros en estar ahí.

    El momento de incertidumbre, nervios y estrés es desgarrador, y no voy a entrar en detalles. Tal es así que la fecha la tengo grabada a fuego y no creo que se me olvide jamás. Estuvimos varios días jodidos y eso que salió todo bien.

    En fin, que mucho ánimo y fuerza, y sobre todo sentido común y respeto por la montaña.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Que alegría escuchar este final feliz después de toda la angustia que debisteis pasar. Muchas veces me he imaginado el relato que he escrito abrazándome con Jeli al final después de sacarlo y despertarlo con unos tortazos. Mándame un email: xavisonfire@gmail.com Muchas gracias.

      Eliminar
    2. Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

      Eliminar
  9. Esperem que així sigui. Moltes gràcies Isa.

    ResponderEliminar
  10. Brutal testimoni Xavi, gràcies per explicar-ho i molts ànims, tots estem segurs, almenys jo així ho penso, que es va actuar de la millor manera possible. Et deixo amb l'escrit que li vaig dedicar quan em vaig assebentar del fatal accident.

    Avui hem perdut un amic.

    Deien les notícies... un home mor en un allau a Baqueria Beret i, com qualsevol altre accident d’aquestes característiques, segur que molts han pensat (com hagués fet jo), un altre imprudent.

    Però per a mi no era un accident més, era el Jeli (amic de la infància de la nostra filla Marta i també de tots els de casa). Us podeu imaginar el desànim de tots, sobre tot de la Marta, i per a consolar una mica aquest desànim necessito escriure aquestes línies recordant com el Jeli va aparèixer a les nostres vides.

    Era el primer any d’escola de la Marta quan amb 3 anys, un nen de color negre i molt extravertit l’animava cada vegada que la Marteta plorava. Es van fer molt bons amics, amistat que ha seguit fins avui.

    Recordo com anaven creixent juntament amb altres amics del Safa i les primeres trobades a Calafat. Van compartir les seves primeres esquiades. La seva afició per l’esquí era exagerada. El Jeli necessitava moure’s i sentir emocions, era tan vital que, per exemple, una de les seves activitats extraescolars era l’acrobàcia.

    El Jeli em va ensenyar a com riure’s d’un mateix. Les relacions entre persones de diferents races segueixen provocant enfrontaments, però ell va ser l’encarregat de demostrar-me, per si no ho sabia, que no hi ha cap diferència entre persones de diferent color.

    Ja de més adult, la seva afició al esquí es va convertir en la seva professió, i ves per on, avui 26 de gener de 2019 també ha estat la causant de la seva mort.

    Imprudència? Precipitació? Imprevisió?, Insensatesa?, Temeritat?, Irresponsabilitat?, Negligència? Tant me fot!

    Amb 31 anys ens ha deixat una bona persona que no ho mereixia, no ara, no tocava!

    Família, amics, especialment Marta, superar la pèrdua d'un ésser estimat mai serà fàcil. Si a més es tracta d’algú que se’n va abans d'hora, la pèrdua es converteix en un camí tortuós, però no defallim, el Jeli no ho voldria. Ara toca plorar-lo, però també toca recordar tots els bons moments compartits i el seu gran somriure.

    Descansa en pau Jeli, però coneixent-te segur que ja has trobat bona neu per on esquiar.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies per compartir aquest escrit. Com bé dius, ara toca plorar-ho, però quan les llàgrimes quedin enrera només ens acompanyaran records fantàstics i el seu gran somriure. Forta abraçada.

      Eliminar
    2. El primer any escolar de la meva filla (tenia 3 anys), com el de molts nanos, va ser una mica traumàtic. La Marta era excessivament tímida i no vam poder evitar que entrés al SAFA plorant, però no oblidaré mai aquell primer dia.

      Un nen negret, molt negret (perdó, marró, com deia ell) amb un nom força estrany, Jeli, que no havíem escoltat mai, la va abraçar per intentar calmar-la. Els primers sorpresos vàrem ser nosaltres, els pares i avis, que no vam entendre mai (ara sí) com s’ho va fer perquè la Marta deixés de plorar.

      Des d’aleshores es van fer grans amics, fins i tot crec que van arribar a “tontejar”. El Jeli a casa era un més dels seus bon amics. Juntament amb l’Ane, i després també amb la Raquel, Carla, Martín, Cristian, més tard amb la Inés, Felipe i uns quants que segur que em deixo, tenien una relació d’amistat tan maca, que s’ha mantingut fins avui, tants anys després.

      En tots aquests anys han viscut infinitat d’anècdotes, algunes de les quals nosaltres vam viure d’a prop, i que vull recordar:

      Totes aquelles festes d’aniversari a casa de l’Ane Miren o a casa nostra, on el Jeli sempre era “el rei de la festa”.

      El tràmits per llogar la casa que els meus sogres (avis de Marta) tenien a Tamariu i que van llogar als pares del Jeli. Sabeu qui va ser l’intermediari amb tant sols 8 anys? El Jeli!

      Tot just començava a esquiar i, juntament amb una altra bona amiga, la Raquel, vam passar un cap de setmana al petit apartament que teníem a Viella, per esquiar a Baqueira. Bufff... el Jeli era molt boig i feina teníem per frenar-lo perquè no s’estampés amb un arbre o roca. Aquesta situació la vam repetir alguna vegada més a la casa d’All esquiant a Masella, però és cert que recordo amb molt de carinyo aquells caps de setmana a la neu amb ell.

      A Calafat tenim uns “acantilats” (d’uns 10 metres) on de joves anàvem a fer-nos el "xulo" saltant davant de les noies. La cosa estava entre els que ens tiràvem de cap o de peus. Evidentment els que es tiraven de cap eren més valents (jo entre ells), però el que no sàvia ningú és que quan entrava a l’aigua em fotia un mal el cap de mil dimonis, doncs bé, l’any que li vam ensenyar al Jeli, comentant-li aquesta situació, es va tirar de la part més alta fent dues o tres tombarelles i entrant a l’aigua de cap. El meu ego va quedar a l’alçada del betum, però no vaig poder deixar d’aplaudir aquella pirueta.

      Recordo també un cap de setmana a Calafat que van venir un grup, entre ells el Jeli, per filmar un curt, “El Correu”, per un treball de l’escola. Aquí jo era el càmara i quins fars de riure ens vam fer!!!

      Al casament de la Marta va llegir una de les lectures. Quin goig que feia al faristol de l’església. (foto)

      El Jeli no podia estar quiet ni un moment i sabia de la meva afició pel Trial. Va estar a punt de quedar-se la meva Montesa 4RT i em feia “dentetes” cada vegada que sortia en moto per les muntanyes de la Vall i sempre s’ho feia venir bé per explicar-me aventures que jo li agraïa.

      Avui faria 32 anys, no el puc felicitar personalment i això em fa estar trist, però no vull, no vull estar trist perquè sempre el recordaré com aquell amic de la meva filla Marta (meu també) que va saber interpretar la vida com el que és, un camí de pas; un camí de pas que ell va esprémer al màxim, gaudint de cada moment i situació com si fos l’últim dia, maleït dia, que va arribar el 26 de gener de 2019.

      Descansa en pau amic!

      Eliminar
  11. Moltes gràcies Xavi per escriure aquest article demostra una gran valentia i lo molt que t'agrada la muntanya i tot el que comporta. També em demostra lo molt que t'estimes al Jeli i només per això ja t'has guanyat un lloc al meu cor. Ens veiem

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A tu Guillem i tota la teva familia, que tot i el que estàveu passant em vàreu abraçar i reconfortar. És el mínim que podia fer per ell i per vosaltres, per sempre units. Forta abraçada.

      Eliminar
  12. Gràcies per aquest desgarrador relat tant honest, precís i tant de bó tots en poguem treure conclusions positives. Ho sento molt pel teu amic i la seva familia.

    ResponderEliminar
  13. Moltes gràcies Xavi per compartir aquest trist relat. I molta força per a tu i tots els que estimàveu i coneixíeu en Jeli. Com a membre i professor de l'ACNA m'ha fet reflexionar molt sobre la formació que estem donant, i penso que el teu testimoni aporta elements que ben segur que ens ajudarà a millorar-la. Ens veiem per aquestes muntanyes!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Efectivament en la formació hi ha una part psicològica i presa de decisions en escenaris no linials que no es profunditza prou donat que és molt difícil d'ensenyar. Esperem que aquest relat serveixi. Merci i ens veiem!

      Eliminar
  14. Muchas gracias por traducirlo y por intentarlo hasta el final. Un beso desde Málaga. 😭

    ResponderEliminar
  15. Hola Xavi, el meu germà m'ha passat el link aquesta tarda. Primer de tot, molts ànims. Ha sigut un cop molt dur. I segon, moltes gràcies. M'has respost moltes preguntes, preguntes que em rondaven pel cap des de que em va arribar la notícia. Perquè qui me la va donar no me les podia respondre i qui ho podia fer no estava en condicions de fer-ho. I em va arribar un dia després de l'enterrament, així que tampoc ho vaig poder compartir amb els seus amics i familiars.

    Jo vaig escoltar la notícia a Rac105 mentre tornava d'esquiar d'Andorra, i si, com diuen en un comentari, tenen raó, vaig pensar "joder... Vaya tela...". El que no sabia es que havia d'afegir el seu nom: "joder Jeli! Vaya tela!" I que seria la última vegada que ho diria. Li havia dit tantes vegades...

    Per tot i haver-li dit aquesta frase moltes vegades. En Jeli era un gran, molt gran. Tot el que feia ho feia amb molta passió i li buscava el costat bo a les coses.

    El vaig conéixer amb 17 anys, primer dia de primer de batxillerat. I semblava un noi tímid. Com em vaig equivocar! Des del principi em va ensenyar a veure i a viure la vida d'una altra forma. Va passar de desconegut a company de classe, company de campanes per anar a esquiar, company de bogeries, peró sobretot, va passar a ser un amic, i un dels millors.

    La passió que ens va unir també ens va distanciar, per anar a recórrer món i buscar els millors racons i la millor neu per esquiar. Ell va començar abans que jo, i ho va fer molt millor. I no esperava menys.

    Tio Jeli, d'una de les nostres converses va sortir el que ha sigut el meu somni durant molts anys. I ara que he tornat, no vaig trobar el moment d'anar a fer un café i dir-te: "Tio! Has d'anar a fer una temporada a Whistler com a mínim".

    I aquesta passió és la que ara no permetrá fer aquest café. Peró quan em van dir que havia passat esquiant i per una allau, ja sabia que en els últims moments ho va disfrutar al 200%. I amb aquest escrit m'ho has confirmat. Un cop més, moltíssimes gràcies. Una abraçada i molt ànims.

    Joder Jeli! Vaya tela! Una abraçada molt forta tio!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La seva familia agrairà tant o més que jo el teu missatge. Així de gran era el Jeli. Et copio unes paraules que li vàrem dedicar i q de ben segur entendras:

      "Dissabte, tot pujant a la cadira em vas dir totes les pales que volies fer: Vinyeta, Bacivé, Montgarri...i m’ho vas dir ple de felicitat. Estaves pletòric i ple d'energia 🤩 com feia dies que no et veia amb tot l’estress del curro nou. Jo et vaig contestar: Jeli tu estàs on fire i jo estic molt tranquil, així que prepara’t perqué et penso parar els peus tot el dia. I saps que ho vaig intentar, però amb la teva fucking energia amb la que tants i tants cors t'has guanyat , vas poder amb mi i et vaig acabar seguint... Pure Jeli! Com diu el Carlos, vas ser tu i només tu fins al final. I tot el profund dolor i tota la Jeliada que em vas montar dissabte, que va ser punky fort, sàpiguis que ha estat un gran honor acompanyar-te en el teu últim capítol...l’últim capítol de rockstar!..i el primer com a llegenda! Perqué si gayer, ho has fet, ara ets una fucking legend!
      I per la meva part, després d'aquesta sé, que mai més estaré sol davant una línia...i que a partir d'ara seràs tu, també amb el Jordi, qui ens acompanyi a tots en la cara nord .
      Així que res de chill i prepara't, perqué espero tornar-te aviat al teu rock&roll!.
      Per sempre dins tete!"

      Si si, joder Jeli! Forta abraçada!

      Eliminar
  16. Muchas gracias por compartir tu vivencia y muchos ánimos para poder superar estos duros momentos. Este escrito debería ser visto por todos aquellos esquiadores que alguna vez salimos de pista. Que la vida que perdió Jeli sirva al menos para evitar que otros la pierdan. Con tu permiso, comparto la entrada en mis redes sociales.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A ti por tomarte el tiempo para escribir y por compartir Guzman

      Eliminar
  17. Un abrazo, hiciste/hicisteis TODO lo que pudiste/is...
    Es muy buena idea haber compartido tu experiencia para concienciarnos a todos los demás de la responsabilidad que debemos tener para con los demás y nosotros mismos. Gracias por ello y sobre todo gracias por tu comportamiento y forma de actuar en tan difícil situación.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hice lo que pude pero no tanto como habría podido. Aunque en ese momento las evalué como buenas, tomé algunas decisiones que se convirtieron en malas y que me hubiesen permitido eliminar la incógnita de esos 1 2 o 3 minutos rascados. Gracias por los ánimos y un abrazo.

      Eliminar
  18. Moltes gràcies de tot cor per actuar com hasactuat. En Jeli era un molt bon amic meu de la infancia. Avui m'han avisat de la noticis, i buscant per internet he arribat al teu post. Nomes puc dirte que gràcies per donar el 200% de tu en tot moment, en estar en tot moment al seu costat lluitant per rescatar-lo. Gràcies també a tots els rescatadors anònims que van participar i sobretot gràcies per tenor la valentia d'escriure aquest post per ajudar a salvar persones en un futur. Escric aquestes línies entre llàgrimes pero crec que te les mereixes. Una abraçada den Gerard.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ens queda a tots molt per aprendre, però espero que així sigui i serveixi. Moltes gràcies Gerard .Abraçada.

      Eliminar
  19. Xavi, vas fer TOT el que es podia fer. Les coses passen perquè han de passar, i no es pot fer res per decidir el final. Hem de lluitar tant com puguem, i ens hem de formar al màxim possible, però res ens garantirà l'èxit. Cal acceptar-ho, i cal tornar-hi. Molts ànims i una abraçada. I si fossis el meu company, em sentiria segur!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Efectivament , hi ha un punt de sort o destí que ho canvia tot facis el que facis. Com em va dir un professional, hi ha mals rescats que acaben be, i n'hi ha perfectes que acaben malament. Aquest no va ser un bon rescat, ho vaig fer el millor que vaig poder, però hi ha una decisió crítica que vaig prendre que va obrir la porta al caos. La publicaré en un post properament. T'agraeixo el comentari Lluis. Abraçada.

      Eliminar
  20. Em sap molt molt de greu per en Jeli, sobretot perque vaig esta en la mateixa situacio que ell i al mateix lloc pero un altra any i amb la sort de no quedar tant enterrat. Pell de gallina en llegir aquest escrit i moltes emocions retornades. Gran esforç del amic i molt be en escriure tot lo succeït per consienciar més a la gent. Una forta abraçada!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Uff que malament ho vas haver de passar. Forta abraçada.

      Eliminar
  21. Gran escrit culpidor i ple d'Amor , ganes de explicar i poder ajudar. Em Sap molt greu.

    M'han Donat ganes de Fer el curs ja, com a esquiadora i iniciada en l'esqui de Muntanya, pero tambe perque fa anys el meu germa va patir un allau i va sobreviure per Sort.
    Molts anims Xavi.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Malauradament patir-ne un i sobreviure és la millor lliçó. Moltes gràcies pel missatge.

      Eliminar
  22. gràcies per fer-nos créixer una mica més

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Total Visitas

Entradas populares de este blog

Cielo Azul